Autor: Pere Bigas

BITÀCOLES DEL CAMP

La Historia en edificis

Published - 09/12/2007 00:41am

Una de les visites obligades a Kosovo és el Patriarcat de Peç. Una església ortodoxa sèrbia que en conté quatre a la vegada, que és una de les joies del cristianisme i de l’art en general, a més de ser una peça clau en el nacionalisme serbi, i que es troba a Kosovo. El primer que havíem de saber és que ens trobàvem a Metohia. De fet, sempre hem estat a Kosovo i Metohia, però l’ús mediàtic del nom d’aquesta província sèrbia (per al moment) ha desgastat el seu altre nom. Metohia vol dir “propietat de l’església”. Ara, el Partiarcat està protegit dels atacs albanesos per tropes de la KFOR italianes. Malgrat cal passar un Check point amb soldats armats i deixar els passaports per accedir al complex, hi ha una persona que és la més respectada pels joves soldats, i ningú ho diria. És la Dubrila, una dona petita i encongida però plena d’energia i caràcter. Sota el seu abric fins als peus, aquesta entranyable i sàvia dona va suscitar les rialles dels soldats italians, que asseguraven que els mantenia a ratlla. La Dubrila és una de les eminències sobre el coneixement del Patriarcat, i es va prestar a fer-nos una visita guiada pels antiquíssims frescos que decoren l’interior de l’església, i per la seva història. La seva figura es deslliçava per la vacuitat del patriarcat, sota els ulls dels sants i arcàngels. Nosaltres la seguíem en el silenci més absolut.
“Aquest és potser l’únic lloc tranquil de Kosovo”, afirmà la Dubrila. Al Patriarcat l’art i la història conflueixen. Pel mateix jardí central pel que passegen els monjos ho fan els soldats de la Kfor. (Foto: Luis Montejano).

A Skenderaj es troba el memorial de la UÇK, guerrilla albanesa. En contra del que tothom pot esperar d’un lloc així, el major lloc de pelegrinatge per als seguidors d’aquesta facció son només dues cases destruïdes amb andamis al voltant. En aquelles dues vivendes van resistir els Jashari, un clan familiar que va morir, quasi bé al complet, a casa seva, durant els atacs serbis. Ara aquest lloc està en reformes: Kosovo s independitzara aviat, segons el relacions publiques del complex, Ritat Bejta, i ara les visites a aquest lloc quasi be sant s'incrementaran. Bajta confia en el futur primer ministre de Kosovo,Thaci, i afirma, sobre el seu passat guerriller en la UCK, que ell nomes defensava la seva terra. (Foto: Pere Bigas).

Un cartell penjat a la casa de Jashari diu: Ell es un heroi. Bejta ensenya les fotografies de tots els fills del clan assassinat, quasi be tots morts: 'Ara que venen temps de llibertat, s'hauria de pensar: qui son els terroristes?'. Mentre camina sobre el fang de les obres amb sabates, l'antic professor Bejta diu: 'Per aqui han passat mes de 9 milions de persones'. Molt a prop del memorial hi ha un cementiri en honor a les victimes de l'UCK. (Foto: Ivan Navarro).

Alba Munoz

Updated - 09/12/2007 00:59am

El futur en un moticultor

Published - 06/12/2007 09:26am

La vida dins un enclau és necessàriament dura, a Gorasdevac viuen 800 persones en una presó de dos kilomentres, el paissatge rural i les montanyes nevades et fan oblidar-ho, però la realitat et colpetja cada cop que veus passar un cotxe amb matrícula de Kosovo (cosa que indica que es un cotxe albanés) creuant el poble a certa velocitat, o quant t'enteres que nomes passen tres autobusos a la setmana, dos a Mitrovica (a la part nord,evidentment) i un a Belgrat. Sí, la vida dins un enclau és necessàriament dura. (Foto: Luis Montejano).

"Aquests últims cinc mesos en que es parla de la independencia de Kosovo no hem dormit bé ni una sola nit" Confesa amargament Srbljan Desimir, la seva situació és, si cap, més angoixant, té al seu càrrec als seus pares, ja molt ancians, i a tres nebots orfes de 17, 19 i 20 anys. "No se que farem l'any que vé, per que el menor dels nens cumplirà la majoria d'edat i ja no rebran cap ajuda més" La familia Desimir rep 55 euros d'ajuda per part de UMNIK i 60 euros del govern serbi, res mes. "Que anem a fer amb aquests nens? Quin futur els espera?" es lamenta en el saló de sa casa. La seva expressió preocupada contrasta amb la del seu fill petit, que ens observa, tot encuriosit, amagat darrere d'una cortina, els seus nebots estan a l'escola, "m'haguera agradat que els coneguessiu".

Srbljan vol donar un futur als fills del seu germà, una esperança, però no li ho estan posant gens fàcil. Fins a cinc vegades ha demanat una ajuda per a que li donen un moticultor sense haver tingut encara resposta. "Som l'única familia del poble que té nens orfes, així i tot no rebem cap ajuda". En aquest punt la conversació dona un gir inesperat, Srbljan acusa als seus veïns que treballen per a UMNIK de propiciar treball només per als seus familiars, en especial el señor Petrovic, director d'UMNIK per a Gorasdevac. L'acusa de nepotisme i d'aprofitar-se de la seva situació privilegiada per obtenir beneficis econòmics, de fet aquest bon home és també el propietari de l'única empresa d'autobusos que passa pel poble.

Els Desimir no volen ni pensar en la possibilitat d'un Kosovo independent ja que si així fos haurien d'abandonar la seva terra, "aquí estan enterrats els nostres pares i els nostres avis", però sense ajudes, ni treball, ni llibertat de moviment, quin futur poden tenir aquí? Quina altra alternativa els queda?.

Marina Meseguer

Updated - 06/12/2007 09:29am

Les nits de Gorazdevac

Published - 06/12/2007 09:16am

Dues germanes viuen soles a Gorazdevac, un poble serbi amb un check point a la sortida i un altre a l’entrada. Rodejat de nuclis albanesos. (Foto: Un Check point, d Ivan Navarro).

Els habitants d’aquest preciós lloc no surten quasi mai del perímetre que els protegeix, i, en contra del sentiment de seguretat dels serbis de la part nord de Mitrovica (que fa frontera amb sèrbia), els habitants dels enclaus serbis en territori majoritàriament albanès tenen por del que pugui passar si Kosovo s’independitza, i molts d’ells afirmen que haurien de marxar. Però moltes famílies de Gorazdevac no tenen diners, i tot el que posseeixen es troba aquí, a la seva terra. La Vinka i la Radoika ens acullen amb l’amor de dues mares a casa seva, ens preparen suculents menjars i ens abracen amb tendresa abans d’anar a dormir. Tots coincidim en què no volem marxar: ens hem sentit com a casa. (Foto: Pere Bigas).

La mateixa nit que vam arribar a Gorazdevac, a hores intempestives i després de conèixer la familia de l’Eldina, la nostra intèrpret, ens va acollir en Momo, que ens havia de conduir a la casa on passaríem dues nits. Svetjana, la seva filla, és periodista, i ens va obrir el seu cor, explicant-nos què sent com a dona jove sèrbia, i com és el seu dia a dia amb por i desconfiança. En una atmosfera de llum d’espelmes, amb rakia i vi que el mateix Momo havia elaborat, vam parlar del conflicte amb aquella família, sense tòpics, sense fotografies.

Va ser una conversa entre homes i dones amb una família sèrbia, l’altra cara del conflicte a Kosovo, i sovint criminalitzada com a col·lectiu als balcans. Aquella nit tots els que érem a la conversa vam comprendre a aquelles persones, i ells a nosaltres. Potser una de les grans lliçons d’una professió com el periodisme o el fotoperiodisme, però sobre el terreny, és que la vida està plena de matisos. Hi ha partits polítics, moviments, revoltes, desplaçats. Però el que sempre hi ha son persones, de tots els bàndols i ètnies, amb històries que un entén des del més profund de la seva experiència, a banda de totes les xifres i literatura sobre un conflicte. Històries humanes.

Alba Munoz

Updated - 09/12/2007 01:05am

Un dia complert

Published - 06/12/2007 09:04am

Quan vam arribar a Leposavic no imaginàvem que les postres retines estarien tan impactades. Per la pobresa brutal que vèiem per tots els costats i per les imatges que mai s’esborraran de la nostra memòria i les nostres càmeres. Aquelles condicions de vida que havíem vist a reportatges socials durs, en imatges d’exposicions, existien de debò. Ho podíem veure, ho podíem olorar, tocar i sentir a l’estómac. Els nens de seguida van fer remolins al nostre voltant, i la seva entrega total va estovar alguns cors. Com el del Luis, el fotògraf seriós i fred, que va acabar inventant una cançó per als seus petits seguidors. Les veuetes agudes difuminaven la veu del Luis cantant el hit “Dovra, dovra” (en romanès, vol dir “bo”): de l’emoció del cor improvisat a la placeta del campament roma va néixer un moment inoblidable. En es va convertir en el millor ídol per tots aquells nens, i va gaudir oblidant el seu costat “dark” per uns moments.

Vam sentir-nos plenament acollits per els Roma. En Pere, per exemple, ajudava a empènyer un camió que no funcionava i havia de marxar, i d’altres anàvem a un supermercat acompanyats per un jove per comprar menjar. Llet, arròs, fruita, galetes, sucs i xocolata, potser la paraula més repetida per les petites boques somrients que ens seguien arreu. (foto: Ivan Navarro)

Després d’acomiadar-nos eternament dels nens, que es quedaven mirant a l’altre costat de la tanca, no volíem tornar a entrar al campament roma, en el que havíem passat tot el matí, per no pertorbar de nou el desordre imperant. Vam demanar al president del campament que fos ell qui repartís el menjar, però s’hi va negar. Així que vam entrar per la porta de nou, despertant de nou els crits dels nens, carregats amb bosses de menjar. De sobte estàvem rodejats de gent que ens estirava la fruita i els paquets de xocolata. Sabíem que el que havíem portat no era res, però volíem que es repartís el més equitativament possible. Estàvem nerviosos davant d’aquella situació, repartint paquets entre les mares de família. Les bosses es van buidar, i vam marxar del campament amb certa indignació pel gest hipòcritament diví que acabàvem de fer. Preteníem que aquella gent, que vivia el present pensant en què menjarien l’endemà, es comportés de forma sossegada i equitativa davant de regals i dolços. Vam entendre que els ulls ansiosos i les mans violentes que ens havien rodejat minuts abans eren absolutament lògiques, vertaderes, i que aquells homes i dones només actuaven amb un objectiu: sobreviure. (Foto: Ivan Navarro) .

Per la tarda vam voler conèixer un altre món de desplaçats. El dels serbis. A Svinjare, viu Jovic Vojislav, l’única persona que queda en aquest poble, on abans vivien 140 famílies. Ens dirigíem al poble quasi fantasma en l’Alhambra guiats per en Voskan, un serbi que sí va abandonar la seva casa. Va voler venir en la nostra furgoneta, ja que anar al poble amb el seu cotxe, de matrícula sèrbia, suposava un motiu de preocupació pel nostre entrevistat. Quan va arribar el desviament de la carretera cap a la dreta, el nostre copilot va animar en Pere a que pugés pel camí de fang que se’ns obria davant. De sobte, l’Alhambra va quedar enfonsada en un bassal. Vam sortir tots de la furgoneta, i vam omplir-nos les botes d’un fang pesat i dens. Vam estar uns minuts observant la disjuntiva amb les mans a la barbeta. Però vam tenir una mala idea: Intentar seguir endavant. La roda de l’Alhambra es va enfonsar més en aquella sorra movedissa i enganxifosa: l’havíem cagat. En Voskan va baixar també del vehicle, vam tirar pedres al bassal per intentar contrarestar-lo, vam buscar fustes inútils i humides per fer palanca. Però res. Així que vam pensar en demanar ajuda a la gran quantitat de policies i forces de seguretat que ens havien acompanyat en el nostre viatge. Un cotxe de les Nacions Unides, i van baixar dos agents que ens miraven l’empastifada amb les mans a la cadera. “Com se us acudeix? Una altra vegada aneu-hi caminant”...i és que feia tres anys que en Voskan no tornava a la seva vertadera casa. De sobte, un home amb una armilla de leopard va aparèixer amb una corretja. Els nois van agafar el parafangs ofegat i el van fer sobressortir del bassal mentre el tot terreny de Nacions Unides rescatava la nostra estimada furgoneta. Estàvem plens de fang, contents, i seguíem amb el nostre treball després de superar un nou obstacle. (Fotos: Alba Munoz).

Després que en Voskan ens mostrés la seva preciosa casa deshabitada, vam anar a parlar amb el resistent, en Jovic. Aquest home serbi i la seva dona han rebut moltíssimes visites de periodistes i polítics: “Parlo amb vosaltres perquè estic avorrit. Em podeu fer fotografies si me les porteu a la meva tomba...”, bromejava. En Jovic només va marxar de casa seva durant tres mesos, el 2004, arran del conflicte que es va generar per la mort de dos nens albanesos al riu, de la qual els serbis van ser acusats per bona part de la població civil albanesa. Es van produir atacs i disturbis greus: van morir 19 persones, entre les que, paradoxalment, hi havia més albanesos. En Jovic no volia marxar de casa seva malgrat les advertències de les forces de seguretat, i els russos li van regalar un container perquè pogués viure mentre reconstruïa la seva casa, completament cremada. “No van ser els albanesos qui em van obligar a marxar del poble, sinó els militars”. En Jovic va estar a casa seva després de la guerra, però no es va sentir protegit per KFOR: “No van fer res per impedir que els nois albanesos vinguessin a cremar-nos les cases”.
En Jovic ens va convidar a entrar a casa seva aquella tarda freda, i ens va oferir cafè turc i rakia. Aquest home serbi sempre ha tingut el suport de la seva dona en la decisió de seguir vivint sols al poble desolat: “La meva vida m’agrada. Sóc feliç perquè visc a la meva terra, amb la meva dona. Només tinc problemes econòmics”. En Jovic només rep 30 euros mensuals, i no té cap pensió. “Si moro defenent la meva terra estaré orgullós. És pitjor ser un borratxo o un inútil”. A en Jovic fa poc li van robar una valuosa pertinença: la seva vaca. (Foto: Marc Castellet).

Ara viu del seu petit jardí, i no pot desplaçar-se perquè el seu cotxe no està registrat a trànsit. Per a en Jovic només hi ha una solució al conflicte de Kosovo: “Si tots nosaltres, serbis i albanesos, tinguéssim treball, tot es solucionaria. Si pots mantenir la teva família amb el teu sou, no t’interessa la política. Els polítics ho saben, però ells sí que viuen bé i només pensen en els seus interessos”. En Jovic recorda quan treballava amb els albanesos, i convivia amb ells simplement com a homes i amics. Creu que la guerra la van provocar els americans: “Volien destruir Yugoslàvia i ho van aconseguir”. Però en Jovic, serokossovar, tampoc se sent recolzat pel govern de Belgrad. No va voler explicar-nos si va boicotejar o no els eleccions, però té clar qui és qui ha de defensar els seus interessos: “Només m’ajudarà Déu i jo mateix”.

Si Kosovo fos independent en un futur, en Jovic sap que estarà a l’altra banda de la seva tanca de fusta: “Tan de bo no passi res. Però em defensaré si algú ve a tocar-me. Sóc un petit gat contra els albanesos, grans gossos poderosos. Però com els gats, em rebel·laré si algú ve a atacar-me”.

Alba Munoz

Updated - 06/12/2007 09:30am

"Essencialment, res canviara"

Published - 04/12/2007 02:37am

A les quatre de la tarda el sol comencava a vacilar. A l'altra banda del pont, a la zona nort de Mitrovica, ens esperava el Oliver Ivamovic, el mediàtic i molt solicitat representant serbi del parlament kossovar i lider de laSerpska Lista Kosovo i Metohija. Haviem quedat a la cafeteria Bella Vita. Vam creuar el pont de Mitrovica, un dels punts més calents de la geopolítica de Kosovo, perseguits pels els ulls dels militars apostats a les terrasses dels edificis, i pels Check Points a banda i banda del riu, per on graciosament neden tendres famílies d’ànecs inconscients.

Oliver, un hàbil polític, ens va fer veure que hi ha dues visions sèrbies del conflicte de Kosovo, i tot sense trencar en cap moment amb l'omnipresencia de Belgrad. Ens va explicar que els serbis de Kosovo van fer boicot a les eleccios que van tenir lloc fa poc perquè Belgrad així ho va demanar als seus compatriotes davant la clara intenció independentista de tots els partits albanesos, que, d’altra banda, representen a més del 90% de la població de Kosovo. Des de la capital sèrbia es demanava unitat davant l’ofensiva albanesa. Però Oliver, serbi de Kosovo, té una visió més matissada de la qüestió. Segons ell, si els serbis haguessin votat, encara que haguessin sigut una minoria, haurien tingut ministres i funcionaris al govern de Kosovo: “De l’abstenció sèrbia se’n parlarà tres setmanes, però Taci governarà durant quatre anys”. Si els serbis no votaven, s’infrarrepresentaven i era més difícil impedir la independència de Kosovo. Si ho feien, perdrien el suport de Belgrad i en desobeirien les “ordres” no expresses.

“El deu de desembre no passarà res, estarem en aquest mateix bar fent el cafè de sempre”. Aquesta és la posició del polític davant una data que marca la fi de les negociacions entre albanesos i serbis, ja desprestigiada per molts malgrat les inflades paraules de Taci. Oliver no creu que Kosovo sigui independent el 2008, “ja que els Estats Units estaran molt ocupats amb les seves eleccions”, però sí que preveu un conflicte d’aquí a quatre anys, ja que els serbis no oferiran res més que una autonomia. En aquest context, si els albanesos aconsegueixen la independencia, Oliver assegura que els internacionals tindran problemes: "Es trencara la llei internacional (es refereix a la resolucio 1244, que nomes preveu la independencia de Kosovo sota l'acceptacio dels serbis, actuals posseidors de la sobirania de Kosovo), i poden haver problemes amb les minories albaneses a Montenegro, Madeconia, i amb la Republica Srpska de Bosnia, que podria intentar separar-se de la Federacio. Seria una nova guerra balcanica". Ivamovic creu que no hi ha un interes tan fort en Kosovo per part dels Estats Units, ja que no es un territori ric en cap materia primera. Si creu que el suport als albanesos pugui servir als americans per llancar un missatge pacificador als musulmans: "Pero realment Kosovo esta al final de la seva llista. Donaran suport a la independencia, pero des de la distancia. I els europeus no seguiran tan fermamnent als Estats Units, perque molts governs europeus, com l'espanyol, han caigut per culpa del suport a l'executiu america".

Per a Ivamovic, les forces de l’OTAN (KFOR), que van arribar per fer fora l’exèrcit serbi de Kosovo, són ara imprescindibles per a la seguretat de la seva comunitat. L’OTAN va entrar per defensar els albanesos dels serbis, i ara són aquests darrers la minoria que es veu amenaçada. Segons Ivamovic, l'interes de les forces internacionals a Kosovo es marxar quant abans millor. Per contra, l'interes de la comunitat serbia de Kosovo es que res es fagi amb presses. A mes, el politic afirma que les forces interancionsl i els mateixos albanesos tenen por de si mateixos: "Amb el conflicte del 2004 els internacionals no es van plantar vers els atacs als serbis, i avui la situacio de seguretat per als albanesos es molt pobre. No surten de nit perque tenen por de la seva gent".

Ivamovic es conscient del suport dels Estats Units als albanesos, i que la potencia es la qui marca el ritme dels esdeveniments en aquest pols amb Serbia recolzada per Russia. "Si els albanesos volen pau, la tindran. Si volen guerra, tambe", afirma Ivamovic, que, malgrat ser conscient del poder albanes en l'actualitat, deixa clara la voluntat de lluita dels serbis, que no ofereixen res mes que una autonomia ampliada. "Els albanesos mai van tenir res. Ara han despertat i volen el que mai han tingut, i no es possible convencer-los". Es per aixo que el politic no descarta un possible conflicte d'aqui a uns anys si no s'arriba a un acord.

"Essencialment, res canviara", afirma Oliver. Per a ell, Kosovo seguira estant habitat i governat per les forces que avui ho fan en major o menor mesura. "Els qui tenen el poder avui son els internacionals, i quan arribi la missio de la Unio Europea per substituir a la ONU tindra el poder per fer complir les lleis que avui no es respecten i que causen inseguetat a tots els ciutadans de Kosovo". Aquest, potser, sera el canvi mes destacat segons el serbi. Oliver es conscient de la minoria que representen els serbis a Kosovo, pero afirma que tenen el suport de dos bilions de persones: els xinesos. Fa poc va ser convidat a Kosovo l'enviat del ministeri d'exteriors xines. "No va malgastar energia, i nomes va dir: 'Kosovo no pot ser independent'. Jo vaig haver d'explicar perque, pero la premsa no es va fer resso del suport del govern xines, que evidencia que no estem sols". Oliver representa la fermesa dels serbis davant l'estatus d'una terra que consideren seva, pero tambe defensa l'accio politica des de la base i la situacio de minoria per avancar, encara que sigui poc a poc. Oliver somriu, segur de si mateix, amb el pont que el separa dels albanesos a la seva espatlla. (Fotos: Marc Castellet).

Alba Munoz

Updated - 04/12/2007 03:28am

Leposavic, terra de campament Roma

Published - 03/12/2007 11:34am

Nota informativa: Estimats lectors, les entrades al nostre blog son moltes menys de les que voldriem. Tenim moltissimes coses que explicar, pero a Kosovo la llum se'n va molt sovint, i es materialment impossible realitzar-ne mes. D'altra banda, aquests teclats no tenen accents i no ens permeten escriure correctament. Nomes els textos que redactem des d'els portatils poden tenir-ne. Disculpeu les molesties.

Leposavic es un poble de majoria serbia. A un dels carrers principals del mateix es troba, darrere una tanca, un mon paralel. Es tracta d'un campament gitano (Roma) on malviuen 162 persones. Abans aquest territori era un aparcament per als vehicles militars serbis, i avui es un barri de barracons i petites casetes.

Entrem al poblat i de seguida ens aten l'Skender Gusani, el persident de l'assentament. Ens rep a al seu despatx, una habitacio mes d'una gran barraca fabricada amb fustes i plastics on viuen varies families. A la seva espatlla queda la bandera Roma, una roda de carro sobre un to verd i blau. "No tenim cap menda d'ajuda. Vivim de regirar escombraries en busca de mobles per despres poder vendrel's, d'acumular plastics i llaunes". L'unic ajut que va rebre aquesta comunitat van ser una lavabos que va construir una esglesia Noruega. "Ho podeu veure, vivim com en temps de Hitler". (Foto: Pere Bigas)

Les families gitanes d'aquest poblat van arribar a Leposavic despres de la guerra de 1999, ja que els Roma van ser acusats pels albanesos de colaboracionistes amb els serbis: "Van violar i matar a les nostres dones, ens insultaven i maltractaven. Vam haver de marxar". Abans de la guerra vivien 150.000 gitanos Roma a Kosovo. Segons el president, ara nomes han tornat els de l'etnia Ashkali, i Roma nomes hi ha on viuen serbis (unes 2.500 persones en campaments en condicions infrahumanes).

(Foto: Marc Castellet)

Gusani explica que malgrat ells son musulmans com els albanesos, no van voler entrar en una guerra contra els serbis, ja que amb ells gaudien dels mateixos drets que els ciutadans d'aquesta nacionalitat: "Teniem escoles, podeim anar als hospitals. No voliem entrar en el terrorisme de la UCK, i ens van castigar per aixo". La UCK es la guerrilla albanesa que es va organitzar per lluitar en contra dels serbis. De fet, l'actual i recent president de Kosovo, Hashim Taci, es antic guerriller d'aquesta organitzacio, i era apodat com "la serp". Els gitanos es van convertir en un grup mes de desplacats a Kosovo, i ara s'acumulen en campaments cusodiats per una majoria serbia que, segons Gusani, encara respecta els seus drets minims "malgrat hi hagi una mica de discriminacio". El president explica que de vegades els insulten, els humillen i els nens busquen baralla: "No els agrada escoltar l'idioma albanes, en el fons".

Els homes i dones del campament Roma no tenen treball, ni diners, i nomes 32 dels 100 nens que viuen al poblat van a l'escola: "Els pares son pobres, i no els poden comprar material escolar. No culpem als serbis per no donar-nos treball al poble, perque ells tambe estan vivient una situacio dificil", justifica el president. (Foto: Pere Bigas)

La bruticia s'acumula a qualsevol raco del campament de Leposavic. Les gallines picotegen arreu, mentre un gos mort resta al costat d'una barraca on es cremen plastics. Els nens, de totes les edats, corretegen entre les barraques buscant algun entreteniment. Algunes nenes ja son mares, i alcen als seus nadons com ho feien amb les nines. "Hem perdut el futur dels nostres nens. Nomes ens queda l'esperanca d'alguna ajuda internacional per poder trobar un treball. La situacio es catastrofica". Le sfamilies gitanes que volen tornar als seus llocs d'origen abans de l'expulsio per part dels albanesos no se senten segures, i son molt poques les que han pres aquesta decisio, segons el president Gusani. "Es com estar en una preso. Nosaltres malvivim aqui, amb els serbis, pero som lliures. A mes, tenim certa presencia en la comunitat municipal i no som absolutament ignorats". De fet, els pocs nens gitanos que viuen encara en l'assentament Mahala de Mitrovica creuen el pont per anar a
l'escola serbia, si hi van, per por a baralles amb els nens albanesos.

El president Gusani no es gaire optimista amb les perspectives d'independencia de Kosovo, que aportaria el poder total als albanesos. "Per a nosaltres tot seguira igual. Ni serbis i albanesos ens tenen en compte a l'hora de decidir qualsevol cosa sobre Kosovo, a caps dels dos els preocupa la nostra situacio ni el nostre futur. Ara be, si hi ha independencia, haurem de marxar. Segurament, a Serbia". Gusani no confia, doncs, en les procalmes multiculturalistes de l'actual president kosovar, i te una por real a represalies albaneses. (Foto: Pere Bigas).

Abans de la guerra el terrirori gitano a Mitrovica ocupava 21 hectarees. Ara, viuen en 11. la resta l'ocupen els albanesos.

Crits de nens i de dones es perden entre els passadissos de la gran barraca de Leposavic. cada habitacio, una familia. Catifes i flors de plastic intenten dissimular una pobresa profunda, verdadera. Gusani explica que al campament no hi ha cap mena d'organitzacio, i cada familia mira per la seva supervivencia. Unes nenes adolescents renten plats mentre les dones escridassen als qui trepitgen els trossos de plastic que formen el terra, i que elles freguen de quatre grapes.

Un home neteja amb carinyo l'objecte mes preciat del campament, un cotxe vermell. Tots els nens s'amunteguen per fer-se una fotografia amb l'exit encarnat en les quatre rodes. Una dona aixafa amb una massa desenes de llaunes i els nens cremen plastics a un raco. Quan una camera els enfoca, fan postures de lluitadors enfursimats o de delicades damiseles. Les mares aparten a cops a altres nens perque el seu petit sigui el protagonista d'una fotografia. (Foto: Luis Montejano).

Alba Munoz

Updated - 04/12/2007 02:47am

El carter meloman

Published - 03/12/2007 11:09am

No us heu fixat mai en la cantita d’ancians que es troba als pobles? Normalment la seva abundancia es sintoma de la seva antiguetat, la seva historia; es com els galons dels militars, quant mes en tens mes se’t respecta. No ocorre el mateix a Mali Zvecane, un petit poble al nord de Kosovo, rodegat de montanyes i amb les ruines d’un antic castell de fons. Les seves cases, de nova construccio no concorden amb els seus habitants, la gran majoria ja pensionistes, i no ho fan per que aquests pensionistes son desplacats serbis que van arribar alli de l’altre costat de la montanya l’any 2004. Com? L’any 2004? Pero la guerra no va acabar l’any 1999? Efectivament, la guerra va acabar, pero no els seus conflictes. L’any 2004 dos nens albanesos es van ofegar al riu de Mitrovica en circunstancies que mai es van acabar d’aclarir, els albanesos acusaren de la seva mort als serbis, cosa que ells sempre van negar, pero aquesta desgracia va acabar derivant en un rebrot de la violencia entre serbis i albanesos.

(Foto: Marc Castellet)
Aquests succesos els recorda amb nitidesa Vojkan Antic, funcionari de correus serbi, que viu en un apartament prop del pont que uneix la part nord i sud de Mitrovica. Antic acusa als albanesos d’haver utilitzat la desgraciada mort d’aquests dos nens com a excusa per vengar-se dels veins serbis . Segons ell, aquell 17 de marc va veure com una gran quantitat d’exaltats albanesos s’acostaven al pont amb intencio de creuar-lo, cosa que els KFOR va intentar evitar sens exit ja que els albanesos eren molts i anaven armats. Antic afirma haver vist des de la finestra de sa casa com s’acostava un cotxe al pont carregat d’armes i que les repartia entre els albanesos, diu que els albanesos entraren a la part nord de la ciutat i comencaren a cremar cotxes, robar i atacar a la gent, de fet la seva veina va ser asassinada d’un tir quan observaba per la finestra els disturbis del pont. Diu que al menys deu serbis van morir aquell dia, “Quan no vam tenir mes remei vam haver d’utilitzar les armes” assegura, i confirma que de segur van morir tambe albanesos pero no sap dir-nos quants.

La seva desgracia no va acabar aquell dia, per que al dia seguent els disturbis van continuar al petit poble de Zvnjare, on vivien serbis en una zona de majoria albanesa. En aquell poble vivien els seus pares i els seu germa amb la seva familia, a mes ell s’estava fent una casa al mateix terreny que la seva familia, “Era un lloc precios, tot verd, teniem el nostre camp i estavem al costat de la ciutat”. Els albanesos van cercar el poble i els seus habitants van haver de fugir en camions del KFOR per refugiar-se a la base francesa. “Van sortir d’alla quan van veure que cremaven les primers cases, pero pensaven que podrien tornar en uns dies”, els albanesos van cremar i destruir totes les cases.

En un principi els habitants de Zvnjare van anar a Mitrovica, pero en comprendre que no podrien tornar al seu poble, gran part d’ells va marxar a Mali Zvecane, un poblet de cases noves i deshabitat, que va ser construit en el seu temps per als Croates, que mai van arribar a ocupar-lo. “Com va a quedar-se un jove aqui? Aqui no hi ha cap futur, tots van marxar per buscar-se la vida a Mitrovica”.

Es en aquest poble on ens hem trobat amb Vojkan Antic, que visitava al seva mare malalta, i el convencem per que ens ensenye la seva casa a Zvnjare que, tot i no viure-hi, amb el temps ha intentat anar arreglant-la. En el moment d’acceptar no sabiem que aquest home no havia creuat a la que ara era la part albanesa de Mitrovica des de l’any 1999. No sabem massa be per que ho ha fet, pero imaginem que li donava confianca anar en un cotxe amb sis periodistes i de matricula estangera, d’altra manera segurament no ho haguera fet. Mira els carrers i no para de repetir “Abans de la guerra aixo no estava”, “Abans de la guerra allo era aixi”, “abans de la guerra"

(Foto: Pere Bigas)

En arribar al poble es mira amb nostalgia la casa on hauria pogut viure, just davant de la casa dels seus pares, “Ma mare no ha tornat mai per que es podria posar mes malalta”. Al poble nomes ha tornat una familia, la resta encara te por. No sap quin sera el futur dels serbis en un hipotetic estat independent de Kosovo, ell no va votar a les eleccions de fa unes setmanes per que diu que els serbis no tenen a ningu que els representi, “Pero tampoc vaig votar a les eleccions de Serbia, no m’agrada la politica, a mi el que m’agrada es la musica”.

Marina Meseguer

Updated - 04/12/2007 02:58am