MENÚ LATERAL

Sobre l'espai .DOC:

En aquest espai trobaràs totes les notícies incloses al espai .DOC ordenades per categoríes i per la seva data.
Kevlar puja així a la tecnología de les bitàcoles per intentar oferir als nostres usuaris el millor contacte posible. Benvinguts a aquest espai, esperem que les nostres notícies us siguin d'utlitat.

Categories:

• Avisos, 1 notícies penjades.
• Kevlar - agenda, 2 notícies penjades.
• Món, 9 notícies penjades.

Arxius mensuals:

• Noviembre 2006
• Mayo 2006
• Abril 2006
• Marzo 2006
• Febrero 2006
• Noviembre 2005
• Octubre 2005
• Septiembre 2005

Darreres 10 notícies:

• Pere Bigas, col•laborador de Kvlar Fotoperiodistes a Cuba
• Un llarg i dolorós tango de 30 anys
• Conviure amb la radioactivitat
• Balcans, un viatge a la memòria
• Terrorisme islamista al sud-est asiàtic?
• Concurs Fotogràfic FAS
• Nigèria, sota el vel de l’islamisme?
• Minut a minut Welcome to Sarajevo
• Bielorrússia, l’última dictadura d’Europa
• El ring de la innocència

.DOC INDIVIDUAL

Balcans, un viatge a la memòria, 3 04 06

Balcans, un viatge a la memòria

Deu anys després, els habitants de Croàcia i Bòsnia es recuperen lentament de la guerra i s’enfronten al seu passat amb esperança

Simon Vall-llosera / Vukovar (Croàcia) i Sarajevo (Bòsnia-Herzegovina)

“En aquest lloc, els serbis van assassinar unes 200 persones, civils i soldats croats. No tenien armes per defensar-se perquè venien de l’hospital de la ciutat, on els serbis les van treure d’allà, les van fer pujar totes en autobusos i les van dur fins aquí. Les van matar a trets i a ganivetades, a totes ... ho sento, no puc continuar“, lamenta l’Ivan uns segons abans de posar-se a plorar. S’allunya, vol estar uns minuts sol, tranquil. Potser perquè, com diu el fotoperiodista Gervasio Sánchez, un veterà en la cobertura de guerres: “No es pot explicar, per molt que apuris el bolígraf, aguditzis l’enginy o enquadris la realitat, mai aconseguiràs entendre la veritat de la guerra, perquè l’horror és inimaginable per qui no l’ha viscut”.

Balcans, un viatge a la memòria

Deu anys després, els habitants de Croàcia i Bòsnia es recuperen lentament de la guerra i s’enfronten al seu passat amb esperança

Simon Vall-llosera / Vukovar (Croàcia) i Sarajevo (Bòsnia-Herzegovina)

“En aquest lloc, els serbis van assassinar unes 200 persones, civils i soldats croats. No tenien armes per defensar-se perquè venien de l’hospital de la ciutat, on els serbis les van treure d’allà, les van fer pujar totes en autobusos i les van dur fins aquí. Les van matar a trets i a ganivetades, a totes ... ho sento, no puc continuar“, lamenta l’Ivan uns segons abans de posar-se a plorar. S’allunya, vol estar uns minuts sol, tranquil. Potser perquè, com diu el fotoperiodista Gervasio Sánchez, un veterà en la cobertura de guerres: “No es pot explicar, per molt que apuris el bolígraf, aguditzis l’enginy o enquadris la realitat, mai aconseguiràs entendre la veritat de la guerra, perquè l’horror és inimaginable per qui no l’ha viscut”.
El memorial als prop de 200 morts de l’hospital de Vukovar durant la guerra, situat a uns 3 quilòmetres de la ciutat, sempre té flors fresques, espelmes i rosaris (els croats tenen una profunda fe catòlica). L’Ivan està ara davant el monument, dempeus, resant amb els ulls gairebé clucs i les mans juntes. El silenci es pot tallar en l’ambient, només se sent com el vent remou les branques dels arbres.
L’Ivan Horvat té disset anys i, encara que tenia només quatre anys quan hi va haver la guerra, diu recordar bé el patiment de la seva família quan els serbis van ocupar Vukovar. Aquesta ciutat, juntament amb Osijek i Sarvas, situades totes a la regió d’Eslavònia, al sud-est de Croàcia i a tocar de la frontera amb l’actual Sèrbia marcada pel riu Danubi, va ser una de les zones més castigades per la guerra.
L’antiga Iugoslàvia estava formada per sis nacions o repúbliques que eren, de nord a sud: Eslovènia, Croàcia, Bòsnia-Herzegovina, Sèrbia, Montenegro i Macedònia, i dues províncies autònomes: Voivodina, al nord-oest de Sèrbia, i Kosovo, al sud. Eren regions amb grans desigualtats econòmiques; Sèrbia aportava el 35% del PIB de Iugoslàvia, Bòsnia el 12 i Montenegro només el 2%. Les diferències també es perceben dins mateix de cada regió, per exemple, el nord de Croàcia, amb ciutats com Osijek i Vukovar, és més pobre perquè va estar més afectat per la guerra que el sud del país, amb Split o Dubrovnik, que ha esdevingut el centre turístic de la costa dàlmata al mar Adriàtic (i el motor econòmic de Croàcia). Les regions també tenen grans diferències culturals, on això es fa més palès és a Bòsnia, que té la major diversitat ètnica: un 48% de població musulmana, un 32% sèrbia i cristiana ortodoxa i un 20% croata i cristiana catòlica.
D’altra banda, la província autònoma de Kosovo és considerada pels serbis el bressol medieval del seu país, ja que allà va tenir lloc el segle XIV la derrota del regne de Sèrbia contra l’imperi turc, que va provocar la implantació dels musulmans als Balcans durant més de cincs segles, causa remota però real de part de la inestabilitat i dels conflictes que històricament ha viscut aquesta regió.
A Croàcia el conflicte va començar el maig del 1991, després de la proclamació unilateral d’independència vers la República Federal de Iugoslàvia, dirigida llavors per Slobodan Milosevic, quan uns soldats de l’Exèrcit Popular Iugoslau (en la seva majoria format per serbis i comandat des de Belgrad) van atacar un autobús croat. Aquest va ser el detonant que va encendre el conflicte, que va allargar-se fins el 1995 quan la guerra ja havia afectat també la veïna regió de Bòsnia-Herzegovina.
“Només teníem pistoles i els serbis anaven amb tancs i morters, però vam resistir durant tres mesos abans que la ciutat caigués”, diu ple d’orgull Martin Nedic, un home d’uns seixanta anys que va ser soldat de l’exèrcit croat en la defensa de Vukovar. A casa seva té medalles i insígnies patriòtiques dels anys de la guerra. “Durant els tres mesos de setge van morir unes 2.000 persones i, quan els serbis van ocupar Vukovar, el 9 de novembre, van fer presoners a molts civils”, afegeix amb la mirada fixa i to contundent.
Afirma també que, després dels combats, els serbis el van capturar: “Em van fer presoner amb d’altres companys. Anàvem sempre amb les mans lligades a l’esquena i encaputxats. Els serbis ens van fer pujar en camions i autobusos i ens van traslladar a una zona del sud de Sèrbia, en un camp de presoners. Un cop allà, sempre ens pegaven, amb pals, bastons, cops de puny... amb tot el que podien, i a mi em van torturar durant dos dies”, explica Martin mentre mostra les marques que encara té dels cops als braços i les cames. “No sabíem què ens farien, jo pensava que ens matarien i ens afusellarien en qualsevol moment”, comenta amb to resignat, “però no va ser així, perquè vaig tenir la sort que em van intercanviar per un presoner serbi que tenien els croats”, diu mig somrient. “Al final, vaig estar presoner un mes però d’altres fins a 6 mesos o més”, conclou Nedic.
Moltes cases de Vukovar i Osijek encara estan marcades per la guerra; abandonades, ferides per la metralla i els obusos de no fa tant de temps. Molts edificis encara habitats combinen els forats de les bales amb les flors als balcons, les cortines a les finestres i la roba assecant-se als terrats. El lloc on es fa més evident el desastre de la guerra és als cementiris, com el de Vukovar, amb centenars de creus blanques, totes iguals i disposades en línia des de qualsevol lloc que es mirin. Pertanyen sobretot a civils; homes, dones i nens que també eren germans, pares, fills, cosins, esposos... i moltes creus amb el mateix any: 1991, quan va començar la guerra.
A casa de l’Ivan guarden restes de metralla, bales i granades dels combats. La Melita Horvat, la seva germana de 19 anys, creu que avui la situació ja ha millorat molt: “Poc després de la guerra, les coses no anaven gaire bé perquè tothom desconfiava pel que havia passat, però avui les coses són millors. Els joves ja no pensen si un és serbi o croat, només volen trobar una bona feina, cosa molt difícil”, comenta Melita amb un molt bon anglès i uns vius ulls foscos, i afegeix que: “Estimo aquesta ciutat i la seva gent, tinc amics serbis i croats, però també conec gent de la meva edat que odia els serbis i no ho entenc perquè només érem uns nens durant la guerra i els nens no són culpables de res”, es queixa.
Pel que fa a la generació del seu pare, a la que li va tocar lluitar en la guerra, la Melita explica que les coses són més complicades: “No volen saber res, no volen parlar, i entre serbis i croats, veïns de Vukovar de tota la vida, no es parlen des de la guerra, encara hi ha molt d’odi”, diu resignada la Melita mirant al terra. En efecte, el seu pare, que va lluitar amb l’exèrcit croat, és avui policia i prefereix no parlar d’aquells anys. El silenci és una de les paraules més escoltades aquí; silenci, no girar la vista enrera i tan sols mirar endavant, cap a un futur incert.
Deixant Croàcia i de camí cap al sud, la vista s’omple de paisatges descarnats i solitaris, de camps sense vida. La majoria, amb un cartell metàl·lic d’un vermell rovellat amb el dibuix d’una calavera i l’avís de mines en anglès i en serbo-croat. Camps deserts que no poden conrear-se perquè estan infestats de mines. Les Nacions Unides tenen programes de desminació però és molt difícil i costós, primer, localitzar les mines i, després, desactivar-les. Segons l’ONG Armes sota control, fabricar una mina costa només uns tres euros i pot tenir una vida d’entre 25 i 30 anys, en canvi, val uns 1.500 euros desactivar-ne només una. Informes d’Amnistia Internacional conclouen que als Balcans encara queden gairebé 700.000 mines per desactivar, moltes de les quals també primer s’han de localitzar.
De mica en mica, el paisatge va canviant. Apareixen boscos frondosos, d’un intens verd alpí, i una geografia accidentada i muntanyenca per la qual es dibuixen carreteres estretes amb pendents i molts revolts entre els boscos d’avets. Per la finestra del cotxe, de tant en tant, petits pobles amb aire de postal esquitxen la vista. Cases dispersades, totes amb el seu jardí, el seu tros d’hort i la seva pila de llenya per a l’hivern, amb un caire molt rural, i tots els pobles amb la seva mesquita i el seu minaret característic que indiquen al viatger que ja es troba a Bòsnia.
La guerra a Bòsnia es va estendre de 1992 a 1995 i el seu detonant és paral·lel al que ja va passar a Croàcia: l’abril del 92, després del triomf de l’opció secessionista en les eleccions, el Parlament de Bòsnia va proclamar unilateralment la seva independència de Iugoslàvia, cosa que va provocar la intervenció de l’exèrcit iugoslau, ja sota control serbi. El balanç final dels combats va ser de més de 200.000 morts i d’uns 15.000 desapareguts. Segons informes d’Amnistia Internacional, a tota l’ex-Iugoslàvia hi ha unes 27.000 sol·licituds de cerca de desapareguts, de les quals només se n’han resolt unes 6.000 i en molts pocs casos s’ha trobat a les persones vives. Per aquests casos, el novembre de 2004, el Parlament de Bòsnia va aprovar la Llei sobre els desapareguts, per la que moltes dones i fills que havien perdut el seu marit o pare desaparegut poden ara rebre una pensió de viudetat, una indemnització o esdevenir propietaris dels béns del desaparegut sense haver de declarar la seva mort.
El riu Drina la serpenteja de nord a sud, per entre els turons que l’envolten. Els seus carrers, estrets i antics, fan ziga-zaga al voltant del seu centre històric. Hi circulen tramvies vells i empolsegats i a cada cruïlla o semàfor nombrosos nens, amb la cara bruta i el somriure net, pidolen. Enmig de les cases, es veu com treuen el cap els incomptables minarets de les seves mesquites: és la capital, Sarajevo. Durant la guerra, aquesta ciutat es va convertir en una mena de màrtir, de símbol de la guerra dels Balcans pel setge implacable de tres anys a què la van sotmetre els serbis i en el qual van morir unes 11.000 persones, de les que gairebé 2.000 eren nens.
Moltes de les víctimes del setge estan avui enterrades al cementiri principal de la ciutat, a l’entrada nord de Sarajevo. Allí, un impressionant mar d’esteles de màrmol folren de blanc, com una catifa, fins on arriba la vista, amb tombes a musulmans, catòlics i ortodoxos. I és que a Sarajevo, tot i la guerra, encara es respira l’ambient cosmopolita que la va fer famosa; en un mateix carrer es pot trobar una mesquita, una església catòlica i una d’ortodoxa, així com dones musulmanes cobertes amb vel i d’altres amb texans cenyits i generosos escots.
“A Sarajevo avui no hi ha problemes, jo sóc croata i el meu marit serbi i cada cop hi ha més parelles mixtes”, diu convençuda Sandina Nezir-Pirija, membre de l’ONG Democràcia Local, fundada l’any 2003. “Nosaltres, com a ONG, no fem diferències perquè treballem per una causa humanitària”, explica Sandina amb un somriure.
L’origen de Democràcia Local està en l’agermanament entre Sarajevo, ciutat olímpica el 1984, i Barcelona, que ho va ser el 92: “Després de la guerra, el 1996, el Consell d’Europa va crear les Ambaixades de la Democràcia Local per les que una ciutat de la Unió Europea s’agermanava amb una de Bòsnia. A Sarajevo li va tocar Barcelona i el llavors alcalde, Pasqual Maragall, va nomenar la capital de Bòsnia l’onzè districte de Barcelona”, comenta la Sandina ensenyant-nos un llibre enviat per l’Ajuntament de la capital catalana. “Encara avui seguim molt en contacte amb Barcelona, on el 2004 vam participar al Fòrum de les Cultures”, afegeix. La Sandina reconeix que no els falta feina per fer: “Hem fet més de 300 projectes de reconstrucció, educatius i socials i per exemple aquest any en tenim un dedicat a les dones i infants maltractats”, expressa amb entusiasme.
Li costa parlar de la guerra però, al final, recorda com era la vida a Sarajevo durant el llarg setge: “No teníem aigua, menjar, electricitat ni combustible ni llenya. Per menjar, la gent havia de buscar-se la vida pels carrers amb el perill dels franctiradors serbis que sempre estaven a l’aguait, però nosaltres tan sols intentàvem fer una vida normal”, comenta movent el cap d’incredulitat. Avui queden pocs rastres a la ciutat que recordin el setge. Hi ha pocs edificis encara marcats per la guerra, excepte potser el de 20 plantes que està situat a l’anomenada i tristament famosa Avinguda dels Franctiradors, on els serbis, des de les vessants de les muntanyes que envolten la ciutat, van disparar contra la població civil durant tres anys. L’edifici, amb clares marques d’obusos i avui abandonat, s’ha deixat tal com va quedar com a símbol de la resistència de Sarajevo.
“Don’t Forget” (“no oblidem”), és el que hi ha escrit en una placa d’una paret de pedra del centre de Mostar, a tocar del seu famós pont i en senyal d’advertència contra l’oblit. Les llambordes dels carrers rellisquen per la fina pluja que cau sense parar. El color gris de la pedra de les cases fa joc amb el cel tapat i metàl·lic d’avui. Mostar, situada al sud de Bòsnia i al costat del riu Neretva de camí al mar Adriàtic, és una ciutat molt antiga, d’època medieval. Com abans de la guerra, torna a ser, pels seus carrers i cases empedrades de segles enrera, un important centre turístic ple de botigues de souvenirs. Tots els turistes es paren i ja se’l miren de lluny, robant-li fotografies: és el pont de Mostar, la seva icona, i un símbol de la convivència entre cultures. Construït pels turcs el segle XVI, destruït per l’artilleria croata el 9 de novembre de 1993 i reconstruït per la Unió Europea el juliol de 2004, el pont torna a saltar el turquesa riu Neretva.
Lluny del centre històric, sense finestres ni teulades, moltes cases tornen a tenir les marques de la guerra ben visibles: ferides de bales i de morters de croats, serbis i bosnians que no es diferencien, són totes iguals. En un edifici destrossat, entre les runes i els esbarzers que se les mengen, uns gossos dormen arrecerats de la pluja, tranquils i aliens a tot, perquè no saben què signifiquen les marques de les parets. Entre els turistes, un grup de soldats amb uniforme passegen. Duen la pegatina de la bandera alemanya enganxada al braç i també la de la Unió Europea: són soldats de l’EUFOR, les forces militars de pau de la Unió Europea destinades a la base internacional de Mostar.
Aquesta base està als afores, en una plana on hi ha l’aeroport, que també en forma part. Ja ha parat de ploure i els barracons dels soldats es barregen, en un desordre aparent, amb magatzems de material i hangars pels vehicles: jeeps, tancs, camions, tots amb les lletres blanques identificatives d’EUFOR.
Els acords de pau de Dayton, firmats el 21 de novembre de 1995 a la base militar nord-americana de Dayton, van aturar la guerra i van dividir el país entre la Federació de Bòsnia i Hercegovina (BiH) i la Republika Srpska (RS), l’entitat sèrbia de Bòsnia dirigida per Radovan Karadzic que s’havia autoproclamat abans del conflicte. Per dur-ho a terme, Dayton van preveure una força internacional de pacificació d’uns 60.000 cascos blaus durant almenys un any, però europeus i nord-americans van decidir ampliar el període amb el consentiment de la població bosniana.
Les forces militars de la Unió Europea, integrades per uns 7.000 soldats en les seves dues bases principals - Mostar i Rajlovac, als afores de Sarajevo -, van assumir fa un any la responsabilitat de salvaguardar la pau i ajudar en la reconstrucció i també s’ocupen de tasques com: la lluita contra el crim organitzat, el tràfic il·legal d’armes i combustible, comprovar camins i infrastructures i verificar el procés de desminació.
L’EUFOR li va prendre el relleu a la SFOR, les forces de l’OTAN, la qual ja havia rellevat el 1996 a la FORPRONU, els cascos blaus de l’ONU, i està integrada per contingents de sis països: França, Alemanya, Itàlia, Albània, Marroc i Espanya, que aporta uns 1.500 soldats, 500 dels quals viuen a la base de Rajlovac i el miler restant a la de Mostar, on són el contingent més nombrós.
La soldat Patricia Eiria forma part d’aquesta tropa. És gallega, té 28 anys i fa només 15 dies que és a Mostar però hi està molt habituada perquè ja ha estat en quatre missions humanitàries: el 1999 a Bòsnia, el 2001 Kosovo, el 2003 Iraq i el 2004 altre cop a Bòsnia. “A casa meva es preocupen, és normal, però també sempre m’han recolzat perquè saben que és el que jo vull fer”, es justifica Patricia quan li pregunten si els seus familiars pateixen quan va de missió.
Ella està destinada a una unitat de logística i de transports en la que, “sobretot fem revisions de vehicles i material i també transports a Sarajevo, a la base de Rajlovac”, explica Eiria, i afegeix que “entre els països que estem aquí ens coordinem molt bé”. La soldat destaca que han de tenir molt clara quina és la seva missió i que ajudar a la població directament o a les ONG’s pot tenir els seus problemes: ”Col·laborem amb ONG’s però amb compte perquè si ens hi impliquem massa pot ser negatiu per la nostra tasca i et pot afectar com a soldat”. Eiria es mostra esperançada vers la situació de Bòsnia: “El país ha millorat molt, més que en el 99 quan vaig venir-hi per primer cop. No hi tanta misèria i la gent no té tanta por i se t’apropa més que abans”.
Tot i això, Bòsnia segueix sent el país més pobre de l’antiga Iugoslàvia amb un quart de la població que viu per sota del llindar de la pobresa i aquesta és el pitjor remei per a l’estabilitat dels Balcans. La xifra d’atur és del 45% i els sous mitjans són de no més de 500 euros. Amb aquests ingressos, l’economia submergida i l’estraperlo, sobretot de fusta i benzina, estan a l’ordre del dia. La guerra també va arrasar la indústria i les infrastructures: ponts, carreteres, ferrocarrils, torres elèctriques, etc. Tan sols una sola línia fèrria funciona de Tuzla a Sarajevo.
Bòsnia exporta sobretot fusta i electricitat, gràcies als seus boscos i rius, i els països amb qui més relacions econòmiques té són: Croàcia, Eslovènia, Alemanya, Àustria i Itàlia. Tot plegat, però, no l’ha tret d’una situació econòmica molt dolenta que també dificulta molt el retorn dels refugiats. Segons informes de l’Alt Comissionat de les Nacions Unides pels Refugiats (ACNUR), el 80% dels refugiats de la guerra encara no ha pogut tornar a casa seva per falta de recursos o per por a l’odi i les venjances dels seus veïns. Potser també perquè la pau, que no és només l’absència de guerra, es pot imposar per la força però la justícia no.
Tot i aquests problemes, la soldat Patricia Eiria fa un balanç positiu de la missió: “Pot ser dura a vegades, però és una gran experiència professional i també molt bonica a nivell personal”. Des de que estan a Bòsnia, el 1993, els soldats espanyols han patit 19 baixes i no s’han vist immersos en casos obscurs com el de prostitució de menors bosnians que va afectar els soldats italians a finals dels 90. A més, també hi és present un contingent de la Guàrdia Civil, ja que l’EUFOR acull una missió policial en què participen els Carabinieri italians i la Gendarmeria francesa
Si bé les tasques de la força internacional són humanitàries, la població bosniana sembla mirar-la amb reserves i recel, potser perquè encara té present la inacció dels cascos blaus per evitar la neteja ètnica durant la guerra. Encara es recorda el nom i la data més associats al genocidi de l’ex-Iugoslàvia: el dia 11 de juliol de 1995 a Srebrenica, poble situat en una zona muntanyosa i aïllada de l’est de Bòsnia, a tocar de la frontera actual amb Sèrbia.
El juliol del 95 l’exèrcit serbobosnià, dirigit políticament per Radovan Karadzic i militarment pel general Ratko Mladic - ambdós encara en llibertat i buscats des de fa anys pel Tribunal Penal Internacional (TPI) de la Haia com a principals responsables de la matança -, va llençar la seva ofensiva final sobre Srebrenica. Allí, uns 400 soldats holandesos de l’ONU hi estaven destinats per protegir els prop de 35.000 musulmans de la població, molts d’ells refugiats. Milers de dones, nens i ancians van confiar que aquests cascos blaus encarregats de protegir la zona, declarada enclavament de seguretat per l’ONU el 1993, els protegirien, però no va ser així.
Les forces de Mladic, un cop ocupada Srebrenica el dia 11, van seleccionar els homes d’entre 12 i 77 anys amb l’excusa d’interrogar-los per veure si entre ells hi havia criminals de guerra. El resultat: gairebé 8.000 persones mortes i dipositades en fosses comunes. N’hi havia de totes les edats, només tenien en comú que eren de religió musulmana. En un sol dia, va tenir lloc la matança més gran comesa a Europa des de la Segona Guerra Mundial, qualificada de genocidi pel TPI, davant la passivitat de l’ONU.
Aquella tragèdia va provocar poc després la dimissió en bloc del govern holandès. Un informe de l’Institut Holandès de Documentació de Guerra va acusar l’executiu dels Països Baixos, alts comandaments de l’exèrcit i de l’ONU que podrien haver fet més per evitar la massacre. Malgrat tot, la comunitat internacional mai ha demanat perdó a les famílies de les víctimes, que esperen també que algun dia els assassins siguin detinguts i jutjats pel que van fer.
Des de l’any 2003, s’han fet diversos funerals col·lectius a Srebrenica, generalment cada 11 de juliol coincidint amb l’aniversari de la matança. Avui, de la mà d’un equip internacional de forenses, segueix encara la recerca i la identificació a través de proves d’ADN dels cadàvers. De moment, milers de cossos ja s’han exhumat de les fosses comunes que hi ha als afores de Srebrenica, formant fileres inacabables de taüts de fusta. De les gairebé 8.000 víctimes, només se n’han pogut identificar unes 1.300. Encara queda molta feina per fer i és una tasca lenta i molt dolorosa pels familiars.
Ja s’ha fet fosc i el ferri deixa el moll lentament. Un vent fred bufa a la cara i porta l’olor de la sal de mar. Les llums de Split, el port més important de Croàcia, cada vegada es fan més petites i llunyanes i es barregen amb la foscor del mar. Les onades de l’Adriàtic xoquen contra el vaixell i aixequen escuma. A la proa, Itàlia, i a la popa, els Balcans, que cada vegada queden més enrera. Terra de contradiccions, d’odis i rancúnies, però també de desigs i esperances. Dins el cap, ressonen encara les paraules de la Melita Horvat de Vukovar: “El futur? Només voldria que la gent convisqués en pau, tots junts, com fa la gent normal”. Tan de bo sigui així...
El ferri s’allunya de terra i s’endinsa en la negror del mar, a tota màquina.

Per a més informació:

- Webs:

http://www.nuevaalejandria.com/01/sanluisg/Conflictos/Balcanes, sobre la guerra dels Balcans.

http://www.acnur.org/biblioteca/pdf/2044.pdf, sobre la guerra de Bòsnia.

http://www.henciclopedia.org.uy/autores/Peveroni/Balcanes.htm, sobre el setge de Sarajevo.

- pel·lícules: . "Welcome to Sarajevo", de Michael Winterbottom, 1997.

. "En tierra de nadie", de Danis Tanovic, 2001.

Kevlar | 9:00 | Arxivat a la categoria Món | Correu electrònic