KOSOVO: IN STATU NASCENDI

Un cop trobat hotel, vaig anar directament al quarter general de l’UNMIK, al centre de la ciutat. Enterat del procediment per demanar l’acreditació de premsa, vaig començat a moure fils amb Kvlar per obtenir-la com abans millor. Demà espero tenir-la.

Quarter general de l’UNMIK: atenció a l’antena parabòlica de l’esquerra.

Vaig passar per l’oficina de "Vetëvendosje!" (paraula albanesa que vol dir "auto-determinació"), que quedava a prop, vaig enterar-me que no hi havia hagut ni hi hauria cap acció de protesta contra la presentació del pla Athisaari aquell dia (estan carregant les tintes per la mani del dia 31) i vaig concertar una entrevista (que he tingut avui) amb Visar Ymeri, activista d’aquest moviment que es distingeix per la seva activa oposició al pla Athisaari, i per les seves crítiques a l’administració internacional. Només us avanço que ha estat d’allò més interessant i que em farà falta treure temps no sé d’on per transcriure i resumir prop de dues hores d’entrevista... I tot el que ja tinc pendent d’Albània i Macedònia...!

Seu de "Vetëvendosje!" amb cartells de la manifestació del dia 31, on es pot llegir "Per Lirine", que significa "per la llibertat" (tant de Kosovo, com d'Albin Kurti, dirigent del moviment empresonat sota l'acusació d'incitar incidents en la manifestació del passat dia 10 de febrer, on van morir dues persones...)

Seguidament, vaig agafar un taxi que em va pujar fins al capdamunt de “Dragodan hill, també coneguda com “KFOR hill”, perquè és allí on el destacament de l’OTAN a Pristina té la seva base. El nom de la base no té desperdici: “Film city”. A l’accés per a civils de la base hi ha soldats hongaresos que, la veritat, no tenen gaire idea d’anglès (després m’enteraria que per aquest motiu fan més nosa que servei, qui deuria ser l’il•luminat). Ara bé, mentre esperava que el soldado Vozmediano gestionés el meu permís d’entrada a la base i em vingués a buscar, els hongaresos s’ho van currar i, després que els ho demanés, molt amablement van servir-me un cafè. Mentre me’l prenia, un helicòpter s’enlairava a un centenar de metres de distància, entraven i sortien vehicles amb militars que saludaven marcialment als hongaresos que es posaven tot ferms, i sentia com, a l’entrada per militars a l’altra costat d’uns enormes sacs cúbics plens de sorra (a prova d’explosions, imagino), els soldats descarregaven les seves armes, “clac-clac, clac-clac”, abans d’entrar a la base.

I vet aquí que arribà el soldat Vozmediano, que m’explica que a la base hi ha militars de 36 nacionalitats diferents, que és el primer cop que surt a l’exterior de missió i que està encantat amb l’experiència. Film city sembla una ciutat de pel•lícula, realment, amb les seves botigues, els seus bars-restaurants estil resort suís, el seus gimnasos, zona de relax amb canal satèl•lit (on després veuria el telenotícies, tot segueix igual per allà, eh?), i el tabac més barat del planeta. Primer vaig parlar, en un petit barracó no tant de pel•lícula sinó més aviat claustrofòbic, amb el Comandante Andrades, que escoltava atentament el meu projecte fotoperiodístic i el meu interès per visitar la vall d’Ossoyane, a la regió d’Istok, on un contingent espanyol defensa una comunitat sèrbia dels seus veïns albanesos... Després arribà l’expeditiu Coronel de Salas, que esgarrapa hores a la seva intensa jornada laboral (no és ironia) per treure’s una llicenciatura o un màster, ara no ho recordo, en resolució de conflictes internacionals per la Universitat Oberta de Catalunya! Mentre preniem un cafè en un bar de la base on la cambrera parla castellà, va explicar-me el procediment a seguir, què he d’enviar, què puc demanar, què em poden oferir ells. Poc coneixedor dels distintius militars i despistat com sóc, en un moment donat no aconseguia recordar la graduació militar del Comandante Andrades. Llavors el Coronel va exclamar “¡es que este es de los que no ha pasado la mili!” i vam riure tots. Boníssim el moment en què el Coronel i jo vam començar a rivalitzar sobre qui tenia els segells al passaport més exòtics. La seva perla era Rússia. Vaig guanyar per golejada amb Iran, Afganistan i Pakistan.

Vaig trobar encantadora la tendència dels militars a utilitzar frases fetes. Les dues que més em van agradar: “verde y con asas” i “como polilla en costura”.

Carrer de Film City.

Al Vozmediano ja li havien dit que marxés però clar, no havien pensat que per jo poder sortir de la base algú m’havia d’escortar... així que el van trucar i aparegué al cap d’una estona amb el seu company el teniente (?) Calvo. Van convidar-me a un altre cafè (sí, un altre...) en un lloc on la cambrera parlava italià (ho heu endevinat, el bar dels italians). En Calvo treballa al departament de publicitat de la KFOR. Va explicar-me que fan cartells per informar la població, que també publiquen una revista que té una tirada d’uns 100.000 exemplars (Déu n’hi do), i que tenen una ràdio en albanès i una altra en serbi. Em comenta com n’és de difícil mantenir l’equilibri informatiu-propagandístic per mantenir una imatge de neutralitat entre comunitats. Exemple: un dia va aparèixer una foto publicada i algú va veure que hi apareixia, era pràcticament indistingible, un soldat rus (tradicionals aliats dels serbis) i es va desfermar una onada de protestes contra KFOR.

Els meus amics Javier Calvo i Luis Vozmediano.

Després em van portar a la seu de la ràdio i em van presentar un dels dos fotògrafs que tenen treballant allí. També vaig conèixer dues locutores a qui vaig dir que m’agradaria parlar amb algun periodista. Ràpidament es van auto-descartar perquè a elles “no se’ls permet pensar”. Quina tela, els hi van dir a la cara... Però una d’elles em va aconseguir una cita (gràcies, oh messenger!) aquell mateix vespre en un bar de la ciutat amb dues noies, una d’elles periodista. El Calvo y el Vozmediano van protestar immediatament: porten 4 mesos a la base i a ells encara no els han arreglat cap cita...!

Quan ja era a punt de marxar, un contratemps: estaven fent un simulacre de bomba i els accessos estaven tancats. Tensions pel pla Atihisaari, penso. Quinze minuts d’espera. A la sortida no hi havia cap taxi, així que vaig haver de caminar carretera avall a les fosques, amb els tot-terrenys de KFOR baixant a tota velocitat. La cosa bona va ser que hi havia bones vistes de Pristina by night. Però com que no m’acaben d’agradar les fotos que vaig fer, i com que aquest és el meu blog i faig el que vull, aquí teniu una foto de la Universitat de Pristina (sembla una altra UFO, ho sé):

Finalment va passar un taxi, que em portà a una guest house que m’havien dit que era força més barata que el motel on vaig passar la primera nit. Efectivament, vam tancar el tracte per la nit següent (des d’on ara escric) i vaig marxar pitant cap a la meva cita al bar Stripdepo, al centre.

Vaig arribar tard però les dues noies encara no havien arribat, em va dir Petrit, l’amo del local i aparentment un personatge molt ben comunicat (demà he quedat per parlar amb ell). També em va dir que si buscava periodistes, fotògrafs i intel•lectuals, havia anat a parar al lloc adient. No vaig trigar a adonar-me que no es feia el fanfarró sinó que tenia raó: el darrer número de la revista de fotografia "Ojo de Pez" va ser sobre Kosovo (tots els treballs eren de fotògrafs locals) i resulta que una de les fotògrafes, Jeta Xharra, que a més és la directora del BIRN (Balkan Investigative Reporting Center), estava allà prenent-se una copa amb analistes polítics, artistes, directors de documental... Quina llet. Quan va veure el seu nom apuntat a la meva llibreta es va posar la mar de contenta. Al cap de poc, van arribar la Xhoxhi i la Zana, amb qui havia quedat realment, i que són amigues de tota aquesta colla.

De tot el que es va parlar, i de tots els contactes que d’allí han sortit, ja n’aniré passant “parte” aquí al blog... sempre que aconsegueixi treure temps... i arreglar el disc dur portàtil de 40 gigues (si no, no ho vull ni pensar)!!!

Per cert, que ja tinc mòbil kosovar. Aquest és el meu número:
(00377)44845993

Lamtumir...