Agosto 24, 2007
KPS, UNA HISTORIA VERTADERA DE VERTADERA INCOMPETENCIA
Imaginem que un company de viatge denuncia el robatori d'una camera digital i de dos objectius a l'estacio del Kosovo Police Service (KPS) a Mitrovica sud.
Imaginem que, despres de fer-se'n creus, d'intentar explicar el comportament dels lladres per la manca de feina regnant a Kosovo, d'acompanyar el meu amic en plena nit al lloc dels fets i de prendre-li, com correspon, declaracio, resulta que el comandant que ha de segellar la denuncia no hi es. I que no tornara fins dilluns al mati, es a dir, fins tres dies despres.
Imaginem que el meu amic, que poques hores mes tard haura de marxar de Kosovo per tornar a casa, pregunta si un company seu, un servidor, podra recollir la denuncia segellada dilluns el mati en lloc seu.
- No problem, no problem!! - va assegurar Erduan Baliqi, agent numero 7180, a qui mai mes es veura el pel en aquesta historia...
Dilluns mati. Vaig a comissaria.
- Ui, aquest cas ha sigut traspassat als investigadors, nomes ells et poden segellar la denuncia. Hauras d'anar-hi, no es lluny: Regional Investigation Unit, l'Olga Stefanovic porta el cas.
A la Regional Investigation Unit ningu sap res del cas del fotograf espanyol. L'Olga Stefanovic (per cert, una serbia, o potser una bosniaca, treballant al costat sud tot demostrant la multietnicitat de la KPS...), la que menys. Em tornen a enviar a la comissaria de la KPS al costat del pont. He de parlar amb l'agent Nuhi Ismaili.
Alli em diuen que torni mes tard. Mes tard em diuen que torni mes tard. Mes tard em diuen que torni dema a les 9. Insisteixo que ja porto uns quants dies esperant el paper, que al dia seguent he de marxar de la ciutat.
- No problem, no problem!! -em diu l'agent mentre em pica amistosament l'esquena.
Dimarts. 9 hores del mati.
- No hi ha cap investigador disponible.
- Com? Em van dir a les 9...!
- Estem molt ocupats. Hi ha hagut un assassinat pocs km al sud de Mitrovica, prop d'Skenderaj, i 5 ferits per bala. Estan tots amb la jutge. Torna d'aqui a una hora.
Una hora mes tard, em diuen torna una hora mes tard. I una hora mes tard, em diuen torna una hora mes tard. Aprofito i pregunto si l'assassinat i els ferits tenen res a veure amb les mafies que, asseguren alguns, dominen el pais. Es veu que no, ha sigut per temes familiars. Es a dir, un deute de sang.
En moltes zones de Kosovo i d'Albania segueix regint les relacions familiars i de veinatge el vell codi legal-tribal pre-islamic anomenat Kanun. Clar i catala, ull per ull i dent per dent. El marz passat, en un poble proper a Pec/Peje, un policia va matar a trets un pres sota la seva custodia dins mateix de la comissaria!! I no va ser en defensa propia o en ple interrogatori estil comissaria de Sants, no, sino per un deute de sang. La pressio familiar per venjar la sang, mes que forta, es assumida com a desti ineludible per molts albanesos de familia tradicional, especialment al medi rural. L'unic lloc que el Kanun estableix com a inviolable per prendre venjanza es la casa familiar. La casa albanesa tradicional era fortificada i rebia el nom de kula. Avui han practicament desaparegut, pero se segueixen construint murs en tot el perimetre de les cases, on la familia albanesa, en sentit ampli i per norma general, viu tota junta. No se sap quanta gent mor cada any per deutes de sang, ni quanta viu presonera dins els murs de casa seva per por a sortir i que el deute sigui cobrat...
Pero tornem a l'estacio de policia de la KPS del costat sud de Mitrovica. Finalment, cap a les 2, un oficial (BC-3/12), per enorme sorpresa meva, em fa entrega d'un document oficial segellat, i tot fa pensar que es... la famosa denuncia! Pero... aiii! esta redactat en albanes...!! i.. aiii! hi ha un error considerable i enlloc d'esmentar el robatori d'una camera i de dos lents, la denuncia parla de dues cameres digitals!!
Quan demano que per favor corregeixin l'error, m'ofereixo rapidament per transcriure a l'angles la versio corregida, tal i com vaig haver d'acabar fent en el celebre cas del robatori del meu portatil el marz passat. Pero llavors, quan menys m'ho esperava, arriba la catastrofe. Em diuen que m'han de tornar a prendre declaracio.
- Eing? Com? Pero si jo no hi era quan van robar al meu amic! Anava sol!
- Aahh... aixi voste no es el denunciant!?
Per mes que digui que en el moment de la denuncia, el meu amic va informar de que seria jo qui recollis el paper, per mes que tingui les seves dades personals anotades i les ensenyi un i altre cop, per mes que ensenyi l'acreditacio de premsa de la mateixa organitzacio... per mes que tot, l'oficial BC-3/12 no ho veu clar.
Pero llavors un altre agent d'impecable angles (BC-3/13), que ha vingut a socorrer el seu company, assegura que el dia seguent a les 9, ell personalment es trobara amb mi, ens asseurem junts, i redactarem la ditxosa denuncia en angles que em podre emportar jo. Que a les 9:30 haurem acabat, que no em preocupi que finalment podre marxar de Mitrovica, que no problem, diu per enesim cop tot somrient.
Dimecres. 8:55 hores del mati.
Aquell cabro no hi es, m'ho temia. Mitja hora mes tard, arriba BC-3/12 acompanyat d'un interpret. Si la indolencia i el passotisme maxim tinguessin cara, seria la de BC-3/12. Pinten bastos. El traductor em diu que no em poden donar el paper, que nomes se li pot entregar al denunciant. Repeteixo, un cop mes, que el meu amic els en va informar, que la meva organitzacio necessita aquest paper i que no marxo sense ell.
Van a buscar a un altre agent. De mes edat i amb encara mes cara de babau. Repeteix el mateix que el seu colega pero a sobre, a sobre, afegeix que el paper esta ja redactat en angles, convientment corregit i segellat i que esta a dalt. Pero que no me'l pot donar.
- Truqueu al que redacta la denuncia primera! L'Erduan Baliqi! A ell li va dir, a ell, el meu amic li va dir, a ell!
- Si no esta escrit, res.
- Doncs truqueu al meu amic i pregunteu-li si m'autoritza, teniu el seu numero de telefon!
- No, no podem trucar des d'aqui.
- Des del meu mobil!
- No, va contra les regles.
- Doncs us envia un fax en mitja hora, en mitja hora teniu aqui un fax en que m'autoritza.
Silenci. No m'ho puc creure. Aquesta no se l'esperava.
- Aixo ho haura de decidir el nostre superior, l'station commander.
Alt, un ull blau mirant a la Meca, l'altre a Constantinopla, arriba amb posat perdona-vides, l'station commander. Ho repeteixo tot, intento tocar la fibra sensible elogiant els esforzos i el bon tracte rebut pel meu amic el dia del succes, com procuraven facilitar la feina als periodistes... pero res.
- El fax que ens envii el teu amic autoritzant-te a recollir la denuncia, haura de venir segellat per un advocat i un jutge.
Moment de perplexitat. L'station Commander ho aprofita i fa finta de marxar, reacciono, faig ^espera^ amb les mans, i ^per favor^ amb les celles.
- Pero, pero... si hi ha la seva firma, al fax, la podeu comparar.
- Jutge i advocat.
- Pero... aixo no es fa enlloc, a tot arreu del mon, a qualsevol policia de qualsevol pais del mon li es suficient una copia del DNI i signatura, per autoritzar a un altre...!!
I en aquest moment, quan encara les meves paraules viatjaven per l'aire i en la meva cara es llegia l'horror davant l'inoperancia absoluta, l'station commander en dona l'esquena i desapareix per una porta.
Reacciono en zero coma i surto disparat darrera l'station commander deixant fora de joc els tres polis que m'envoltaven mes el traductor. L'agafo pel braz, el tiu flipa de veure'm alli, i quan encara no he acabat de dir que no em pot deixar aixi... els tres polis i el traductor ja m'han agafat i m'arrosseguen de nou al vestibul. Tothom esta agitat, l'station commander fa cara de molt enfadat i els ulls se li separen mes fins al punt que el de Constantinopla apunta a Moscu. Em crida que m'arrestara. Jo segueixo amb allo de que no pot marxar d'aquella manera, tot enutjat, jo. I ell va i s'enfada encara una mica mes, i jo de veritat pateixo pels seus globus oculars:
- Oooout of here!!! Now!!! -i assenyala la porta.
- Eeeeh... em queixare! Em queixare a tots!
I em fan fora definitivament. L'station commander es perd per la mateixa porta que abans, els tres polis tambe s'esfumen. El traductor surt i es dirigeix a creuar el carrer per anar al bar del davant. Li vaig al darrere, despres de passar uns segons de vacilacio del rotllo i ara que faig.
- Ei, com es diu l'station commander? Has vist que maleducat?
- Jo nomes soc traductor. Adeu.
Sera possible? Torno al vestibul de parets desconxades i tristes d'on acabo de ser expulsat. Hi ha un poli assegut davant d'una taula Ikea.
- Ei, com es diu l'station commander?
- No t'entenc.
- El nom! NAME!, station commander.
Arronsa les espatlles.
- Aviam... tu NAME Bajram, Pepito o Menganito, si? Jo NAME Peter, Bill o Monica, si? NAME station commander!?
- Oh... no se... nomes... station commander!!
Jajajaja, increible. Adhueixo que potser el xivatisme tambe esta castigat pel Kanun, o algo.
Pregunto a d'altres polis que entren i surten, tots li passen el marron sense obrir la boca a un altre, preferentment al que es fa el suec.
I atencio, apareix de nou l'station commander!!
- Dispensi, com se diu?
M'ensenya la tarja que porta penjada a la solapa de la camisa, on diu BASHKIM SPAHIU, i contraataca: el teu DNI.
- No problem, no problem -em faig el sobrat pero per dins estic cagat recordant el celebre cas ^y tampoco se puede ir con una bici tan fea!^ (que un altre dia explicare).
Conciliador, insisteixo m'ha sentat molt malament que marxes deixant-me amb la paraula a la boca, que intentava explicar-li que...
- T'ho he explicat 6 cops.
- Que va! Un, i no m'has ni escoltat!
- Pero es que potser t'han robat a tu?
- No.. pero es molt important pel meu company i per l'organitzacio, aquest...
- Fora d'aqui!
- ?
- ARA MATEIX!!
Em cau el DNI a terra, nervios com estic. El recullo amb el limit de parsimonia que la situacio permet. Un cop soc fora, insisteix:
- FORA!!
Buscaraons, replico:
- Pero jo tinc els meus drets, potser tinc un altre cas a denunciar...
Station Commander acosta la seva cara a la meva, molt molt a prop, pero tot i aixi les seves mirades em rocen pero no em toquen.
- Quin cas?
- No ho se... un altre cas! I tinc el dret de tornar a comissaria, o no?
- FORAAA!!
- Vale vale, ets molt maleducat, t'asseguro que parlare d'aixo amb tothom, amb el Larry Miller, i tota la UNMIK s'enterara del que ha passat!
I va marxar. I vaig trucar al Larry Miller, america policia d'UNMIK vetera de la guerra de Vietnam, pero tenia apagat el mobil serbi i tambe el kosovar...
Aixi que... frustrat i emprenyat com una mona, vaig anar a l'estacio d'autobus. Per fi marxava de Mitrovica. Tants dies esperant, per a res. Be, tampoc per a res per a res... sempre quedara la perepecia! O no?
Publicado por Pere a las 06:33 PM | Comentarios (4)
Mayo 01, 2007
MAFIOSETS I POLICIETS DE TRES AL QUARTO
Despres d'entrevistar un dels liders politics dels serbis de Kosovo, Oliver Ivanovic, que encapzala l'anomenada Srpska Lista, vaig trobar-me, ara fara una setmana, amb el meu bon amic Miljan en un bar de Mitrovica Nord. Mitrovica nord, controlada pels serbis, no arriba als 20.000 habitants i constitueix tan sols una cinquena part del total de Mitrovica. Tot i aixo, es el centre urba dels serbis de Kosovo, alli on tenen millor qualitat de vida. Pero a la practica es com un poble, on tothom es coneix: "quan surto de casa se que fare, a qui em trobare, on anire", m'explicava el Miljan fins que un home que deuria rondar els cinquanta, assegut a la taula del costat de la terrasseta on ens preniem una 'pivo', ens va interrompre.
Oferia la venta d'un ordinador portatil per 250 euros. Com alguns de vosaltres recordareu, fara cosa d'un mes van robar-me el meu a Pristina. Seria el meu?
Miljan va aixecar les celles, esceptic, la cosa no li feia bona pinta. Pero jo vaig acceptar, volia veure el portatil, i aquell home que devia tenir vora els cinquanta anys em va demanar el mobil i, tot seguit, va desplegar un full rebregat ple de numeros de telefon anotats. Va fer una trucada i despres em va demanar que esborres el numero al que acaba de trucar... jaja.
Mentre esperavem que arribes el portatil, vaig aprofitar per acostar-me a una de les tan nombroses cases d'apostes esportives als Balcans per jugar-me 10 euros a que el Manchester guanyaria al Milan a les semis de la Champions League. El meu amic Miljan es un fanatic del Manchester, i volia viure amb intensitat similar el partit...
En tornar, el paio havia canviat de pla: agafariem un taxi. Total, per recorrer 500 metres fins al barri de Little Bosnia, de poblacio mixta amb majoria albanesa i presencia bosniaca i serbia. Vam entrar en un cafe que quedava una mica enretirat del carrer principal. L'home m'assegurava que era una casa de putes amb 'good girls' en veu baixa, i ho alternava amb comentaris i rialles dirigides a la noia que ens preparava cafe. Tambe hi havia un home bosniak que entrava i sortia d'una habitacio que es cuidava be de no deixar mai oberta. El Miljan estava nervios, pero aguantava el tipo, de peu.
Finalment vam deixar el bar el Miljan, el bosniak i jo (el que havia fet el contacte no ens va seguir). En un carrero ens vam trobar amb un albanes amb xupa de cuir i moviments de tenir-ho tot controlat.
El bosniak i l'albanes ens van conduir cap el centre de Mitrovica Nord, tot parlant en albanes entre ells. El Miljan, que anava al meu costat unes passes per darrere d'ells tot vigilant que cap conegut el veies, se'n feia creus: "pero es que volen que ens matin a tots!!!??? Estan parlant en albanes!!! Es que no m'ho puc creure...!!!"
Vam agafar un altre taxi. Mentre pujavem el turo de la 'Barbecue' (un estrany monument rebatejat aixi pels internacionals) i baixavem cap al barri mixt de Micronaselje, l'albanes assegurava que el portatil evidentment no era robat sino de sa germana, que se'n volia comprar un de nou que tingues pantalla de plasma. Tambe ens explicava que un vei informatic seu, que havia vist el portatil, havia dit que era el millor que havia vist a la seva vida, jaja.
Vam dir-li al taxista que ens esperes uns minuts i vam seguir l'albanes de la xupa de cuir fins a casa seva. En un moment va posar sobre la taula el famos portatil, i no, no era el meu, sino un de marca Toshiba i, a primera vista, del pleistoce' superior. Va trigar tres minuts a encendre's, tenia una enorme base per carregar-ne la bateria, i de ben segur que tampoc tenia els 560 gigues que la noia del cafe m'havia dit, jaja.
Quan va traduir el que li vaig dir, que m'esperava un un ordinador mes modern i que podia trobar aquell mateix model mes barat a Espanya, el Miljan va respirar alleujat. Des de feia 8 anys que no entrava en una casa albanesa, i es poden comptar amb els dits d'una ma els albanesos amb qui ha parlat des de llavors... Tot i aixi, va demanar mil perdons i donar les gracies... en albanes!!! Especialment atent i educat va ser amb la mare del mafies de la xupa, just abans de tornar a pujar al taxi novament i separar-nos, uns minuts mes tard, dels nostres fallits venedors.
A la pizzeria Vienna, molt frequentada pels internacionals, vam sopar copiosament amb els diners que confiavem recuperar amb la victoria del Manchester. Diners que van estar a l'aire fins el minut 91 del partit, amb gol in extremis de Rooney que ens va donar 11 euros a cadascu. Vam anar a celebrar-ho com nomes saben fer els serbis, a base de pivos i rakies, i vaig recordar-li al Miljan allo que m'havia dit: que quan sortia de casa ja sabia tot el que li passaria... Si si...
Vaig marxar passada la mitjanit. Al pont vaig trobar-me a dos policies hongaresos de Nacions Unides molt canyeros que havia conegut feia un parell de setmanes. Vam estar xerrant amb la remor dels seus jeeps en marxa de fons, sempre a punt. Parlant de Putin, un d'ells va revelar-me que en una ocasio havia hagut d'escortar-lo, i va estar-me explicant la densa atmosfera que l'envolta, la sensacio que emana de ser "the main caracter"...
Despres de despedir-me d'ells, i quan ja era a l'altra banda del pont, vaig sentir una descarrega d'arma automatica, 5 o 6 trets, i el silenci. Va sonar mooolt a prop, just al darrere de la base de KFOR francesa (vaja, tropes de la OTAN a Kosovo) que hi ha al costat del pont... Al davant de la base hi ha l'estacio de policia de Mitrovica sud, i els policies a qui vaig preguntar estaven tots espantats, la qual cosa no va tranquil.litzar-me gaire... Un d'ells va reconeixer que allo no era normal, un altre va llenzar la hipotesi que algun borratxo, d'un bar que queda al costat de la base de KFOR, hagues fet els trets.
Vaig tornar a travessar el pont. Els meus amics hongaresos encara no sabien res, esperaven alguna indicacio o explicacio de la radio... Segons ells, allo ho havien d'anar a inspeccionar els militars de KFOR, que per algo van armats fins les dents i per algo s'havia sentit al costat de la seva base. El pont es una "steady position", es a dir, que no es pot abandonar ni deixar sense custodia, pero els hongaresos de la UNMIK police, en arribar un altre vehicle dels seus, van marxar cap on s'havien sentit els trets tot il.luminant amb les seves potents llanternes a dreta i esquerra... Quan vaig tornar a travessar el pont, ells ja tornaven d'inspeccionar la zona: "nothing", em van dir, i me'n vaig anar a dormir.
Aixo va fer que em preguntes qui havia de respondre a successos com aquest. Va ser d'allo mes instructiu saber que els de la KPS (policia local multietnica) deien que era cosa dels de l'UNMIK police, els de l'UNMIK police creien que se n'havien de fer carrec els militars de la OTAN de la KFOR perque van millor armats, i, finalment, els militars de la KFOR al dia seguent al pont em van dir que era competencia de la KPS. Que Deu ens agafi confessats.
Potser per aixo ningu no sap qui ha tirat dues granades negres (que tiren esquirles, de poca potencia) a Little Bosnia fara cosa de tres setmanes, ni tampoc la de Coca-cola hill, ni la que algu va llenzar contra un restaurant propietat d'un turc, ni la que fa deu dies va fer tancar un carrer durant dues hores davant del restaurant propietat d'un serbi... Tampoc se sap res del responsable dels trets disparats (sense ferits, igual que en els casos anteriors) contra un vehicle d'un KPS (Kosovo Police Service) serbi a la zona de Zubin Potok, dos dies abans dels fets que us he relatat.
I per si algu s'ho pregunta: no, tampoc se sap res del meu portatil. Com a curiositat il.lustrativa, l'atestat o denuncia del robatori el va haver de redactar, a l'estacio central de la KPS de Pristina, un servidor. I com que el responsable tenia dia lliure, van entregar-me la denuncia impresa tot dient que tornes un altre dia i ja m'hi posarien el segell. Perepecia despres de la qual, vaig perdre tota esperanza de recuperar el meu portatil... Aviam si el proper mafios em ven un bon ordinador.
Publicado por Pere a las 06:19 PM | Comentarios (0)
Marzo 29, 2007
BANDA D'ALBANO-KOSOVARS ASSALTEN HOTEL DE LA CIUTAT
Us sona el titular? Doncs no ha passat ni a Sitges ni a St. Cugat. Vet aqui la descripcio dels fets:
"Entre les 20:15 i les 20:30 hores d'ahir, tres persones, presumiblement de nacionalitat albano-kosovar, van assaltar un dels dos edificis de la Guest House Velonia (a Pristina, Kosovo), aprofitant que el vigilant estava sopant i que no hi havia cap hoste a l'hotel. Segons informa el propietari, onze habitacions van ser forsades. Un dels afectats es un fotoperiodista catala anomenat Pere Bigas."
Doncs, si. Una putada. Em van robar l'ordinador portatil (per aixo no hi ha accents ni "c" trencades ni en aquest, ni en els posts del futur immediat), els carregadors de les dues cameres que porto, del telefon mobil, la maquina d'afeitar que em va cagar el tio', un cartro' de Marlboro i la motxilla Lowepro. Els cabrons ho van mirar tot: des del "txubasquero" a la bossa dels mitjons bruts (horripilant experiencia que nomes els hi desitjo a ells).
I jo que arribava tot feliz despres d'entrevistar la Jeta Xharra, directora del Birn, que a mes m'havia donat un munt de contactes... i vaig acabar a les 3 del mati amb la poli a l'habitacio fotent pols negra per tot arreu per trobar empremtes digitals...
Foto de l'habitacio forsada:
I una de la meva super acreditacio de premsa UNMIK (United Nations Mission in Kossovo, els amos de Kosovo):
El que mes m'emprenya es haver perdut fotos. Sortosament no havia esborrat una targeta amb fotos de Tirana i de Skopje. N'he perdut unes quantes, esta clar, pero algunes en tinc. Tambe he perdut algunes fotos de Pristina, les fotos del representant de Vetevendosje a qui vaig entrevistar, i algunes fotos que vaig fer d'uns activistes del moviment penjant cartells pel carrer, que haurien quedat molt professionals... Sortosament, la grabacio de l'entrevista la tinc.
La bona noticia es que he aconseguit instal.lar el ditxos driver i ara el disc dur portatil de 40 gigues torna a estar operatiu, la qual cosa es un alleujament majuscul tenint en compte que sense ordinador, no hauria pogut guardar les fotos. Tambe he aconseguit carregadors xinesos pel mobil, per la petita compacta digital, i per la Canon (gracies Toni i Folgado!).
Mas se perdio en Roma. I la tela de veritat, esta per arribar. Paraula de Petar.
Publicado por Pere a las 02:21 PM | Comentarios (4)
Marzo 27, 2007
WELCOME TO PRISTINA
Ahir, complint la paraula donada de ser el dia 26 a Pristina, i coincidint amb la presentació oficial al Consell de Seguretat de l’ONU del document sobre l’estatus definitiu de la regió, vaig entrar a Kosovo. A la frontera, els funcionaris de l’UNMIK (United Nations Mission in Kosovo) van registrar-me la motxilla i van interrogar-me una mica, primer fent-se els durs, després disculpant-se tot dient que per la famosa presentació del document de Mathi Athisaari, han elevat els nivells de control habituals.
Per suggerència d’una amable lectora, aquí va un mapa de la ruta fins avui:
Un cop trobat hotel, vaig anar directament al quarter general de l’UNMIK, al centre de la ciutat. Enterat del procediment per demanar l’acreditació de premsa, vaig començat a moure fils amb Kvlar per obtenir-la com abans millor. Demà espero tenir-la.
Quarter general de l’UNMIK: atenció a l’antena parabòlica de l’esquerra.
Vaig passar per l’oficina de "Vetëvendosje!" (paraula albanesa que vol dir "auto-determinació"), que quedava a prop, vaig enterar-me que no hi havia hagut ni hi hauria cap acció de protesta contra la presentació del pla Athisaari aquell dia (estan carregant les tintes per la mani del dia 31) i vaig concertar una entrevista (que he tingut avui) amb Visar Ymeri, activista d’aquest moviment que es distingeix per la seva activa oposició al pla Athisaari, i per les seves crítiques a l’administració internacional. Només us avanço que ha estat d’allò més interessant i que em farà falta treure temps no sé d’on per transcriure i resumir prop de dues hores d’entrevista... I tot el que ja tinc pendent d’Albània i Macedònia...!
Seu de "Vetëvendosje!" amb cartells de la manifestació del dia 31, on es pot llegir "Per Lirine", que significa "per la llibertat" (tant de Kosovo, com d'Albin Kurti, dirigent del moviment empresonat sota l'acusació d'incitar incidents en la manifestació del passat dia 10 de febrer, on van morir dues persones...)
Seguidament, vaig agafar un taxi que em va pujar fins al capdamunt de “Dragodan hill, també coneguda com “KFOR hill”, perquè és allí on el destacament de l’OTAN a Pristina té la seva base. El nom de la base no té desperdici: “Film city”. A l’accés per a civils de la base hi ha soldats hongaresos que, la veritat, no tenen gaire idea d’anglès (després m’enteraria que per aquest motiu fan més nosa que servei, qui deuria ser l’il•luminat). Ara bé, mentre esperava que el soldado Vozmediano gestionés el meu permís d’entrada a la base i em vingués a buscar, els hongaresos s’ho van currar i, després que els ho demanés, molt amablement van servir-me un cafè. Mentre me’l prenia, un helicòpter s’enlairava a un centenar de metres de distància, entraven i sortien vehicles amb militars que saludaven marcialment als hongaresos que es posaven tot ferms, i sentia com, a l’entrada per militars a l’altra costat d’uns enormes sacs cúbics plens de sorra (a prova d’explosions, imagino), els soldats descarregaven les seves armes, “clac-clac, clac-clac”, abans d’entrar a la base.
I vet aquí que arribà el soldat Vozmediano, que m’explica que a la base hi ha militars de 36 nacionalitats diferents, que és el primer cop que surt a l’exterior de missió i que està encantat amb l’experiència. Film city sembla una ciutat de pel•lícula, realment, amb les seves botigues, els seus bars-restaurants estil resort suís, el seus gimnasos, zona de relax amb canal satèl•lit (on després veuria el telenotícies, tot segueix igual per allà, eh?), i el tabac més barat del planeta. Primer vaig parlar, en un petit barracó no tant de pel•lícula sinó més aviat claustrofòbic, amb el Comandante Andrades, que escoltava atentament el meu projecte fotoperiodístic i el meu interès per visitar la vall d’Ossoyane, a la regió d’Istok, on un contingent espanyol defensa una comunitat sèrbia dels seus veïns albanesos... Després arribà l’expeditiu Coronel de Salas, que esgarrapa hores a la seva intensa jornada laboral (no és ironia) per treure’s una llicenciatura o un màster, ara no ho recordo, en resolució de conflictes internacionals per la Universitat Oberta de Catalunya! Mentre preniem un cafè en un bar de la base on la cambrera parla castellà, va explicar-me el procediment a seguir, què he d’enviar, què puc demanar, què em poden oferir ells. Poc coneixedor dels distintius militars i despistat com sóc, en un moment donat no aconseguia recordar la graduació militar del Comandante Andrades. Llavors el Coronel va exclamar “¡es que este es de los que no ha pasado la mili!” i vam riure tots. Boníssim el moment en què el Coronel i jo vam començar a rivalitzar sobre qui tenia els segells al passaport més exòtics. La seva perla era Rússia. Vaig guanyar per golejada amb Iran, Afganistan i Pakistan.
Vaig trobar encantadora la tendència dels militars a utilitzar frases fetes. Les dues que més em van agradar: “verde y con asas” i “como polilla en costura”.
Carrer de Film City.
Al Vozmediano ja li havien dit que marxés però clar, no havien pensat que per jo poder sortir de la base algú m’havia d’escortar... així que el van trucar i aparegué al cap d’una estona amb el seu company el teniente (?) Calvo. Van convidar-me a un altre cafè (sí, un altre...) en un lloc on la cambrera parlava italià (ho heu endevinat, el bar dels italians). En Calvo treballa al departament de publicitat de la KFOR. Va explicar-me que fan cartells per informar la població, que també publiquen una revista que té una tirada d’uns 100.000 exemplars (Déu n’hi do), i que tenen una ràdio en albanès i una altra en serbi. Em comenta com n’és de difícil mantenir l’equilibri informatiu-propagandístic per mantenir una imatge de neutralitat entre comunitats. Exemple: un dia va aparèixer una foto publicada i algú va veure que hi apareixia, era pràcticament indistingible, un soldat rus (tradicionals aliats dels serbis) i es va desfermar una onada de protestes contra KFOR.
Els meus amics Javier Calvo i Luis Vozmediano.
Després em van portar a la seu de la ràdio i em van presentar un dels dos fotògrafs que tenen treballant allí. També vaig conèixer dues locutores a qui vaig dir que m’agradaria parlar amb algun periodista. Ràpidament es van auto-descartar perquè a elles “no se’ls permet pensar”. Quina tela, els hi van dir a la cara... Però una d’elles em va aconseguir una cita (gràcies, oh messenger!) aquell mateix vespre en un bar de la ciutat amb dues noies, una d’elles periodista. El Calvo y el Vozmediano van protestar immediatament: porten 4 mesos a la base i a ells encara no els han arreglat cap cita...!
Quan ja era a punt de marxar, un contratemps: estaven fent un simulacre de bomba i els accessos estaven tancats. Tensions pel pla Atihisaari, penso. Quinze minuts d’espera. A la sortida no hi havia cap taxi, així que vaig haver de caminar carretera avall a les fosques, amb els tot-terrenys de KFOR baixant a tota velocitat. La cosa bona va ser que hi havia bones vistes de Pristina by night. Però com que no m’acaben d’agradar les fotos que vaig fer, i com que aquest és el meu blog i faig el que vull, aquí teniu una foto de la Universitat de Pristina (sembla una altra UFO, ho sé):
Finalment va passar un taxi, que em portà a una guest house que m’havien dit que era força més barata que el motel on vaig passar la primera nit. Efectivament, vam tancar el tracte per la nit següent (des d’on ara escric) i vaig marxar pitant cap a la meva cita al bar Stripdepo, al centre.
Vaig arribar tard però les dues noies encara no havien arribat, em va dir Petrit, l’amo del local i aparentment un personatge molt ben comunicat (demà he quedat per parlar amb ell). També em va dir que si buscava periodistes, fotògrafs i intel•lectuals, havia anat a parar al lloc adient. No vaig trigar a adonar-me que no es feia el fanfarró sinó que tenia raó: el darrer número de la revista de fotografia "Ojo de Pez" va ser sobre Kosovo (tots els treballs eren de fotògrafs locals) i resulta que una de les fotògrafes, Jeta Xharra, que a més és la directora del BIRN (Balkan Investigative Reporting Center), estava allà prenent-se una copa amb analistes polítics, artistes, directors de documental... Quina llet. Quan va veure el seu nom apuntat a la meva llibreta es va posar la mar de contenta. Al cap de poc, van arribar la Xhoxhi i la Zana, amb qui havia quedat realment, i que són amigues de tota aquesta colla.
De tot el que es va parlar, i de tots els contactes que d’allí han sortit, ja n’aniré passant “parte” aquí al blog... sempre que aconsegueixi treure temps... i arreglar el disc dur portàtil de 40 gigues (si no, no ho vull ni pensar)!!!
Per cert, que ja tinc mòbil kosovar. Aquest és el meu número:
(00377)44845993
Lamtumir...
Publicado por Pere a las 10:17 PM | Comentarios (4)